Els nostres ossos no són estàtics, sinó que són un teixit viu que, com la resta de l'organisme, està en un intercanvi continu amb l'entorn. És a dir, que l'os està contínuament destruint-se i regenerant-se. L'osteoporosi consisteix en la pèrdua de teixit ossi, una disminució de les denominades trabecules òssies, amb la consegüent debilitat d'aquest teixit que queda, doncs, reduït en densitat, però el que en resta és normal, químicament indistingible de l'os sa.
En el creixement, els ossos es van espessint a mesura que s'hi van dipositant els minerals. El màxim de densitat de la columna vertebral es dóna entre els 25-30 anys i la dels ossos llargs entre els 35-40. A partir dels 45 la major part dels ossos del cos comencen a perdre densitat de manera que als 70-80 anys s'ha perdut d'un 30 a un 50% de la massa total.
L'osteoporosi és conseqüència d'una pèrdua de vitalitat. Quan una extremitat queda immobilitzada es descalcifica, com la gent gran que s'enllita, encara que només sigui una setmana, comença a perdre calci de tots els ossos. Sembla ser que les persones corpulentes tenen menys risc de descalcificació que les primes. Les persones amb ossos més grossos tenen més calç per perdre.
L'osteoporosi també pot ser secundaria a alteracions hormonals, com passa en la menopausa. De fet, és quatre vegades més freqüent en la dona que en l'home. Sembla ser que els estrogens retenen el calci en el cos de manera que quan els seus nivells en sang cauen pot aparèixer osteoporosi en les persones susceptibles.

Tenen més risc de osteoporosi:
· Les dones que tenen una menopausa precoç, perquè passen més temps de la seva vida sense estrogens.
· Aquelles que tenien períodes infreqüents, degut a la poca funció dels ovaris.
· Les dones a qui se'ls ha extirpat els ovaris, ja que després de la menopausa els ovaris continuen produint petites quantitats d'hormones.
· És freqüent en malalties com l'hipertiroidisme, l'hiperparatiroidisme, la insuficiència renal, la leucèmia i processos cancerosos; en les carències alimentaries, per exemple en l'alcoholisme, i malalties dels budells (que poden interferir en l'absorció del calci, com la malaltia de Crohn o en la colitis ulcerosa), el síndrome de Cushing i l'artritis reumatoide.
· També hi ha medicaments que afavoreixen la pèrdua de calci, com la cortisona, els diürètics presos molt temps (com per exemple en el tractament de la hipertensió) i les hormones tiroidees.