| Aquesta medicina xinesa disposa d'una farmacopea diversíssima,
d'una efectivitat terapèutica verificada al llarg dels segles per
un seguit de generacions de metges lletrats i per una població refinada
i exigent. Entén que tota substància està sotmesa a
les influències del cel i de la terra, i per això mateix pot
influir sobre la naturalesa humana i ajudar a eliminar els trastorns que
l'afecten. Són remeis no reconeguts a Occident, i sovint ni tant
sols coneguts, acadèmicament inassequibles i ocults rere unes prescripcions
ideogramàtiques indesxifrables per a la medicina occidental. En efecte,
la farmacopea xinesa recorre a remeis insòlits, que són el
resultat d'haver explorat empíricament durant segles l'acció
d'incomptables substàncies d'origen vegetal, animal o mineral. En
l'extensa matèria mèdica xinesa es descriu minuciosament l'acció
de tots aquests elements sobre l'organisme.
Així, sorprèn que entre els remeis de més prestigi
per a augmentar la vitalitat es compti amb els dragons de terra, el cavallet
de mar, les banyes de cérvol jove o d'antílop, la closca
de la tortuga de terra, etc., o que contra la febre siguin especialment
apreciades la banya de rinoceront, les pedres de la bufeta de la fel del
simi Macaca mulatta o de diferents bòvids.
Igualment xocants són les propietats antireumàtiques de
certs ossos, especialment els de tigre i de lleopard, o els efectes sedants
de certes restes fòssils, útils per a lluitar contra l'insomni,
les palpitacions, l'ansietat i els trasbalsos emocionals.
Entre els centenars de productes vegetals i minerals, una farmàcia
xinesa ben proveïda ha de disposar de sangoneres, serps, escorpins,
escarabats, conquilles de sípia i d'ostra, perles, òrgans
sexuals de foca mascle, placentes humanes, culs d'ase, ovaris de pregadéus,
i moltes altres subtils originalitats, com les secrecions seques de la
pell d'un determinat gripau o el caríssim mesc amb què el
mesquer atreu la parella.
Segons la llegenda, per tal de descobrir nous remeis, el mític
emperador Shennong provava cada dia cent plantes i s'intoxicava setanta
cops. I és que, més que pel color o la forma, els xinesos
deduïen l'acció potencial de les substàncies pel seu
gust i el seu olor. Així, tot allò que és àcid,
agre o ranci concentra el "qi" -l'energia-matèria que
anima tots els éssers i objectes de la natura- del fetge i de la
vesícula biliar, mentre que tot el que és salat i nauseabund
actua sobre el ronyó i la bufeta de l'orina. L'acció d'una
determinada substància sobre l'organisme depèn també
de que tingui una naturalesa més o menys "calenta": substàncies
"fredes" ("yin") són útils en les afeccions
de naturalesa calenta, com febres, erupcions o plètores.
|
